RELATS DE MAL ROLLO
LA VENJANÇA MARRÓ (i 2)
"Xisclet, cor pur"
L’espectacle que tenia l’ocasió de presenciar era dantesc: nens i nenes corrent terroritzats, mares amb els cotxets dels nadons aixecant-se precipitadament dels bancs del parc infantil, xiscles, crits, empentes, plors…una assoleiada i prometedora tarda de dissabte s’abocava a un capvespre de malsòn quan una enorme tifa de gos havia transmutat en una massa nauseabunda i putrefacte de dimenssions col.lossals i amb vida pròpia.
L’amenaçador engendre s’obria pas entre les pales i galledes de joguina escampades pel terra del parc infantil que la canalla havia deixa’t en la seva precipitada fugida, avançava lenta però decididament, empastifant tobogans i gronxadors amb la matèria que el conformava: merda pura. El rastre irrespirable que deixava al seu pas s’accentuava a cada minut que passava i es convertia en una fortor inimaginable quan de tant en tant deixava anar uns esgarrifosos crits guturals acompanyats d’un alè que arribava a embolcallar illes senceres d’habitatges.
Quan fèia una estona que, de lluny, observava aquell monstre pútrid, va començar a donar-me la impressió que els seus moviments no eren erràtics, sinó que donava sensació de, si no saber ben bé on anava, si d’actuar com si estigués buscant alguna cosa, o encara pitjor, com si estigués buscant…algú!. Un calfred em va reseguir el cos de dalt a baix, i si era jo l’objectiu de la bèstia merdosa?, no recordava tenir comptes pendents amb cap cagarro!, si, dit així sembla una afirmació estúpida, però el què succeïa davant dels meus nàssos tampoc era una cosa massa racional, i no estava pas somiant. No vaig estar-me ni un minut més donant voltes a la questió, tapant-me el nas amb un grapat de clínex, vaig enfilar el camí de casa.
En arribar al meu pis, vaig asegurar-me que cap finestra fós oberta, la pudor ja envaia tot el poble i calia evitar en la major mesura possible que envaís també l’interior de casa si s’hi volia estar en condicions mínimament aceptables. Tot tancat i barrat, vaig dirigir-me al meu estudi, des de la finestra del qual tinc una visió més o menys clara del carrer Santmartí d’un cap a l’altre, al final del qual, i després de la cruïlla amb l’avinguda Sant Joan, trobem la zona del bosquet, espai d’esbarjo on s’ubica el parc infantil i ara convertit en zona ocupada per aquell, i mai millor dit, monstre de merda. Guaitant per darrera la finestra el vèia perfectament, era just a la cruïlla esmentada, i fent cap a la plaça Alfred Figueras, punt de trobada de multitud de quitxalla i de propietaris de mascotes amb les bufetes plenes. La part de la plaça que jo podia veure des de casa estant era, obviament, absolutament deserta de persones i animals, i res no fèia preveure que ningú tregués el cap per allà mentre aquell malson seguís rondant la zona.
Estava equivocat. La senyora Basiana i el seu fidel petener “Xisclet”, un gos d’aquells petits, generalment propietat de senyores i popularment anomenats “lamecoños”, avançaven de dret cap a l’abisme, és més, en Xisclet, semblava haver-se adonat ja de la presència del mega-cagarro mòbil i s’hi dirigia amb gran decissió, fent giragonces i amb un posat que a mi em semblava d’alegria i emoció. Darrera seu, la senyora Basiana, s’apressava infructuosament a atrapar-el. Era de suposar que aquella respectable tieta, a part de tenir la vista delicada, devia sentir-hi poc o gens de nas, doncs va provar d’atrapar en Xisclet insistentment i no va aturar-se fins que no va ser a dos o tres metres de la tifa gegantina. No ho sé del cert però m’atreviria a asegurar que la pobre senyora Basiana va morir per una aturada cardiaca abans de ser engolida d’un cop pel monstre.
En Xisclet saltava, remenava la cua i bordava content al costat de la gran caca que l’havia deslliurat d’una mestressa que mai recollia les seves deposicions quan el trèia a fer les necessitats, motiu pel qual s’havia de sentir dir, dia si i dia també, que era un gos brut i fastigós que es cagava per tot arreu, ell que era tan polit.
Quan al cap d’uns dies li vaig dir al meu amic veterinari que aquell cagarrot que li havia enviat per sms era d’un gos “lamecoños”, no se’n sabia avenir i va preguntar-me si encara era viu. –I tant – li vaig respondre – el trec cada dia a passeig.
Galdric Sala
divendres 8 de gener de 2010
dimarts 22 de desembre de 2009
VERSETS DE NADAL
El bon Jesús, allà al bressol, respingava el gravaniu
i La Verge i Sant Josep prou pijolaven el campell
som-hi que som-hi, que xiscola el sonaviu
romaula posat, el pastor més vell.
Que tots ho vegin i en facin graula
branca d’olivera i llesca perderuga
ja és aquí, granota i gata maula
alceu les mans…qui és que remuga?
No entenc res d’aquest,
el nostre Nadal.
Galdric Sala.
El bon Jesús, allà al bressol, respingava el gravaniu
i La Verge i Sant Josep prou pijolaven el campell
som-hi que som-hi, que xiscola el sonaviu
romaula posat, el pastor més vell.
Que tots ho vegin i en facin graula
branca d’olivera i llesca perderuga
ja és aquí, granota i gata maula
alceu les mans…qui és que remuga?
No entenc res d’aquest,
el nostre Nadal.
Galdric Sala.
dijous 10 de desembre de 2009
RELATS DE MAL ROLLO
VENJANÇA MARRÓ (PRIMERA PART)
"PAPALLONES VOLEIANT SOBRE ELS LILÀS"
Sempre eren allà terra, al mig del pas, quietes, amenaçadores, desafiants i al mateix temps discretes, juganeres, a voltes semblava que s’amagaven i volien, en una cantonada, sobtar-nos amb la seva contundent presència. Allò, però, eren figues d’un altre paner, aquella merda canina era realment sorprenent, fins i tot despertava certa admiració, doncs al seu voltant hi feien rotllana sis o set vailets riallers que semblaven haver trobat en aquell detritus la distracció del matí. El què cridava l’atenció d’aquell fenòmen eren, evidentment, les seves dimensions, no menors a les que podia tenir una bagette, certament estem parlant d’una mida formidable per un cagarro de gos.
Quan vaig constatar que allò era real, el què primer va passar-me pel cap foren un llistat de races canines que em són familiars, simple curiositat d’aconseguir esbrinar quina raça de gos seria capaç d’obrar aquell prodigi de cagarada imposible que barrava l’accés al parc infantil. Un dogo, potser un Mastí o un pastor Alemany, no ho sé…per la meva ignorancia canina ja no arribava més enllà pel què fa a races de quissos més aviat grossos, vés a saber, llavors vaig pensar que li comentaria el cas a un veterinari amic que tinc, així que vaig agafar el móvil i quan em disposava fer una foto a aquella megamerda per donar més pistes al professional, pel visor de la càmera vaig veure una imatge que no se m’esborraria facilment de la memoria.
No hi havia dubte, era la segona vegada, estava completament segur que la merda s’havia mogut. Vaif fer-me enrere, espantat, no sé ben bé per què, però espantat. Els moviments eren ràpids, com espasmes, res tipus despreniment ni res semblant…no, no, es tractava de moviments àgils i ara eren cada cop més frequents i violents, no podia creure el què vèia però era real i per si tot plegat no fós prou bèstia, la seguent constatació que vaig fer, me’ls va posar directament per corbata: la comparació amb una bagette ja no era vàlida i s’havia de parlar ja d’una formosa barra de quilo. Si amics, al carrer hi havia una merda que es movia, s’anava fent més i més Grossa i ara es desplaçava dirigint-se directament al parc infantil. La merda era viva i tenia gana.
VENJANÇA MARRÓ (PRIMERA PART)
"PAPALLONES VOLEIANT SOBRE ELS LILÀS"
Sempre eren allà terra, al mig del pas, quietes, amenaçadores, desafiants i al mateix temps discretes, juganeres, a voltes semblava que s’amagaven i volien, en una cantonada, sobtar-nos amb la seva contundent presència. Allò, però, eren figues d’un altre paner, aquella merda canina era realment sorprenent, fins i tot despertava certa admiració, doncs al seu voltant hi feien rotllana sis o set vailets riallers que semblaven haver trobat en aquell detritus la distracció del matí. El què cridava l’atenció d’aquell fenòmen eren, evidentment, les seves dimensions, no menors a les que podia tenir una bagette, certament estem parlant d’una mida formidable per un cagarro de gos.
Quan vaig constatar que allò era real, el què primer va passar-me pel cap foren un llistat de races canines que em són familiars, simple curiositat d’aconseguir esbrinar quina raça de gos seria capaç d’obrar aquell prodigi de cagarada imposible que barrava l’accés al parc infantil. Un dogo, potser un Mastí o un pastor Alemany, no ho sé…per la meva ignorancia canina ja no arribava més enllà pel què fa a races de quissos més aviat grossos, vés a saber, llavors vaig pensar que li comentaria el cas a un veterinari amic que tinc, així que vaig agafar el móvil i quan em disposava fer una foto a aquella megamerda per donar més pistes al professional, pel visor de la càmera vaig veure una imatge que no se m’esborraria facilment de la memoria.
No hi havia dubte, era la segona vegada, estava completament segur que la merda s’havia mogut. Vaif fer-me enrere, espantat, no sé ben bé per què, però espantat. Els moviments eren ràpids, com espasmes, res tipus despreniment ni res semblant…no, no, es tractava de moviments àgils i ara eren cada cop més frequents i violents, no podia creure el què vèia però era real i per si tot plegat no fós prou bèstia, la seguent constatació que vaig fer, me’ls va posar directament per corbata: la comparació amb una bagette ja no era vàlida i s’havia de parlar ja d’una formosa barra de quilo. Si amics, al carrer hi havia una merda que es movia, s’anava fent més i més Grossa i ara es desplaçava dirigint-se directament al parc infantil. La merda era viva i tenia gana.
dijous 12 de novembre de 2009
RELATS DE MAL ROLLO (6)
CAMELLS I ÀNECS
Quan els firaires aterren a la ciutat i el tram central del passeig s’omple de parades i paradetes de la més variada oferta de productes “hipie-line”, gominoles, xurros, tómbolas, sempre destaca la inmortal parada de Les-curses-de-camells, estratègicament situada al costat de la de Pesca d’ànecs, parada obligada per tota la quitxalla de dos a cinc o sis anys.
Mentre en Piu prova de pescar un rabiós ànec de goma amb una cutrecanya, al seu pare Albert li és pràcticament imposible resistir la tentació de participar en una d’aquelles curses de camells amenitzades pel responsable de l’atracció amb un èmfasi propi d’un locutor radiofònic embogit davant d’una final d’un mundial de futbol.
Tot al voltant de l’Albert queda rellevat a un segon terme quan ja té les boles a les mans i es disposa a fer els llançaments per introduir-les al forat que assenyala la puntuació més alta. A forat més puntuat, més avançarà el camell cap a la linia d’arribada, apassionant!.
L’Albert ha llençat ja dues boles i el seu animal encara no ha avançat ni un pas, continua allà aturat mentre n’hi ha un parell que van destacats al capdavant lluitant per la victòria, i la sensació de ridícul s’apodera d’ell quan l’”espiquer” prova d’animar dient: “venga, venga, el numero cuatro que parece que no arranca, ánimo”(aquesta atracció quasi sempre es regentada per castellanoparlants), tothom es mira l’Albert i no pot evitar de pensar que només un pensament passa pel cap d’aquella gent: “ Quin inútil de tiu “, però ell, convençut que la seva sort ha de canviar, llença una tercera bola que, per fi, s’introdueix en un dels forats puntuats, llavors arriva el seu moment de glòria i observa amb orgull com aquell camell autòmata avança…una posició !!, ara va empatat a la cua amb un nano d’uns set anys que hi ha a l’altre extrem del taulell, encara li queden boles, no tot està perdut. Quart llançamet, aquest ha de ser el de la ressurrecció definitiva -pensa-, els seus ulls segueixen la trajectòria de la bola amb el cor encongit, aquesta frega el forat que assenyala la màxima puntuació, -va!, va!, va!, si! si!...nooooo!-
-Merda!- exclama en veu alta just en el moment que observa amb impotència com el camell amb el dorsal numero set avança sense parar gràcies a una tirada a la màxima puntuació. El camell numero set, és clar, és el del nano de l’altre extrem, el seu màxim rival.
Emprenyat com una mona, i renegant per dins, dona les tres boles que li queden a un xaval vestit de rocker que és just al seu costat, abandona el vaixell abans d’enfonsar-se amb ell i s’interessa per com va la “pesca de patos” del seu fill a la parada del costat. L’habilitat d’en Piu l’ha fet mereixedor d’un premi dels grossos: un gegantí tomàquet de peluix amb ulls i boca que ara, naturalment, ha de carretejar l’Albert.
Sortint d’allà, i passant de nou per davant de les curses de camells, veu sorprès com el camell numero quatre creua la linia d’arribada en primera posició després de tres llançaments de bola perfectes del rocker adolescent, que s’endurà com a premi un llaminer mp4. l’Albert passa depressa tapant-se la cara, ara quasi tant vermella com l’imponent tomàquet rialler de peluix que s’emporta a casa.
Galdric Sala
CAMELLS I ÀNECS
Quan els firaires aterren a la ciutat i el tram central del passeig s’omple de parades i paradetes de la més variada oferta de productes “hipie-line”, gominoles, xurros, tómbolas, sempre destaca la inmortal parada de Les-curses-de-camells, estratègicament situada al costat de la de Pesca d’ànecs, parada obligada per tota la quitxalla de dos a cinc o sis anys.
Mentre en Piu prova de pescar un rabiós ànec de goma amb una cutrecanya, al seu pare Albert li és pràcticament imposible resistir la tentació de participar en una d’aquelles curses de camells amenitzades pel responsable de l’atracció amb un èmfasi propi d’un locutor radiofònic embogit davant d’una final d’un mundial de futbol.
Tot al voltant de l’Albert queda rellevat a un segon terme quan ja té les boles a les mans i es disposa a fer els llançaments per introduir-les al forat que assenyala la puntuació més alta. A forat més puntuat, més avançarà el camell cap a la linia d’arribada, apassionant!.
L’Albert ha llençat ja dues boles i el seu animal encara no ha avançat ni un pas, continua allà aturat mentre n’hi ha un parell que van destacats al capdavant lluitant per la victòria, i la sensació de ridícul s’apodera d’ell quan l’”espiquer” prova d’animar dient: “venga, venga, el numero cuatro que parece que no arranca, ánimo”(aquesta atracció quasi sempre es regentada per castellanoparlants), tothom es mira l’Albert i no pot evitar de pensar que només un pensament passa pel cap d’aquella gent: “ Quin inútil de tiu “, però ell, convençut que la seva sort ha de canviar, llença una tercera bola que, per fi, s’introdueix en un dels forats puntuats, llavors arriva el seu moment de glòria i observa amb orgull com aquell camell autòmata avança…una posició !!, ara va empatat a la cua amb un nano d’uns set anys que hi ha a l’altre extrem del taulell, encara li queden boles, no tot està perdut. Quart llançamet, aquest ha de ser el de la ressurrecció definitiva -pensa-, els seus ulls segueixen la trajectòria de la bola amb el cor encongit, aquesta frega el forat que assenyala la màxima puntuació, -va!, va!, va!, si! si!...nooooo!-
-Merda!- exclama en veu alta just en el moment que observa amb impotència com el camell amb el dorsal numero set avança sense parar gràcies a una tirada a la màxima puntuació. El camell numero set, és clar, és el del nano de l’altre extrem, el seu màxim rival.
Emprenyat com una mona, i renegant per dins, dona les tres boles que li queden a un xaval vestit de rocker que és just al seu costat, abandona el vaixell abans d’enfonsar-se amb ell i s’interessa per com va la “pesca de patos” del seu fill a la parada del costat. L’habilitat d’en Piu l’ha fet mereixedor d’un premi dels grossos: un gegantí tomàquet de peluix amb ulls i boca que ara, naturalment, ha de carretejar l’Albert.
Sortint d’allà, i passant de nou per davant de les curses de camells, veu sorprès com el camell numero quatre creua la linia d’arribada en primera posició després de tres llançaments de bola perfectes del rocker adolescent, que s’endurà com a premi un llaminer mp4. l’Albert passa depressa tapant-se la cara, ara quasi tant vermella com l’imponent tomàquet rialler de peluix que s’emporta a casa.
Galdric Sala
divendres 6 de novembre de 2009
RELATS DE MAL ROLLO (5)
NEUS
Observant per la finestra els contundents flocs de neu que quèien, l’Ireneu recordava que, quan era un marrec que no aixecava un pam de terra, nevava més sovint, gairebé cada any entre desembre i Febrer els carrers del seu poble quedaven bén enfarinats i, més de tard en tard, la metereologia el sorprenia amb una nevada d’aquelles d’un parell de pams que fèia les delicies d’ell i els seus companys.
Tres o quatre dies sense escola fabulosos, la major part de les hores dels quals se’ls passaven al començament de la prol.longació del carrer Montserrat, indret ideal per situar la sortida de les curses de plàstics sobre neu i aprofitar la forta pendent que es perllongava fins passat el pont del Riu d’Or, a l’alçada dels horts i l’església, per lliscar més ràpid que el del costat. Adrenalina d’estar per casa, però de la bona, cuinada a foc lent, a vegades durant tres o quatre anys.
Les acarnissades guerres de boles de neu també esdevenien una de les atraccions pricipals durant aquells dies màgics, guerres, que si bé eren del tot inofensives, mai estaven exemptes d’algun, com diuen avui, “dany col.lateral” , en forma de vidre trencat o de boina de yayo que rodolava per terra. A dinar i a la tarda torne’m-hi.
Vint-i-cinc anys més tard, si fa no fa, de l’última nevada de veritat, i no només pel gruix acumul.lat, vull dir nevada amb màgia, amb curses de plàtics, guerres de boles i ninots amb nas de pastanaga a la plaça de l’ajuntament, vint-i-cinc anys més tard, l’Ireneu observava com quèien el què quan era un nano, hagués qualificat com a prometedors flocs de neu que començaven a preparar el terreny per uns dies de somni. Ara els vèia com a tristos flocs que seràn absolutament ignorats, totalment desaprofitats en favor del pro-evolution soccer 10 i, el vailet que no tigui play, descobrirà que fer guerres de boles de neu tot sol és gairebé tan avorrit com guanyar deu a zero al Reial Madrid assegut al sofà de casa amb un joy-stick. Avorrit i poc autèntic.
La neu seguéis caient, silenciosa, pausadament, sobre la nostra artificialitat. Es fondrà ràpid.
Galdric Sala
NEUS
Observant per la finestra els contundents flocs de neu que quèien, l’Ireneu recordava que, quan era un marrec que no aixecava un pam de terra, nevava més sovint, gairebé cada any entre desembre i Febrer els carrers del seu poble quedaven bén enfarinats i, més de tard en tard, la metereologia el sorprenia amb una nevada d’aquelles d’un parell de pams que fèia les delicies d’ell i els seus companys.
Tres o quatre dies sense escola fabulosos, la major part de les hores dels quals se’ls passaven al començament de la prol.longació del carrer Montserrat, indret ideal per situar la sortida de les curses de plàstics sobre neu i aprofitar la forta pendent que es perllongava fins passat el pont del Riu d’Or, a l’alçada dels horts i l’església, per lliscar més ràpid que el del costat. Adrenalina d’estar per casa, però de la bona, cuinada a foc lent, a vegades durant tres o quatre anys.
Les acarnissades guerres de boles de neu també esdevenien una de les atraccions pricipals durant aquells dies màgics, guerres, que si bé eren del tot inofensives, mai estaven exemptes d’algun, com diuen avui, “dany col.lateral” , en forma de vidre trencat o de boina de yayo que rodolava per terra. A dinar i a la tarda torne’m-hi.
Vint-i-cinc anys més tard, si fa no fa, de l’última nevada de veritat, i no només pel gruix acumul.lat, vull dir nevada amb màgia, amb curses de plàtics, guerres de boles i ninots amb nas de pastanaga a la plaça de l’ajuntament, vint-i-cinc anys més tard, l’Ireneu observava com quèien el què quan era un nano, hagués qualificat com a prometedors flocs de neu que començaven a preparar el terreny per uns dies de somni. Ara els vèia com a tristos flocs que seràn absolutament ignorats, totalment desaprofitats en favor del pro-evolution soccer 10 i, el vailet que no tigui play, descobrirà que fer guerres de boles de neu tot sol és gairebé tan avorrit com guanyar deu a zero al Reial Madrid assegut al sofà de casa amb un joy-stick. Avorrit i poc autèntic.
La neu seguéis caient, silenciosa, pausadament, sobre la nostra artificialitat. Es fondrà ràpid.
Galdric Sala
dilluns 26 d’octubre de 2009
RELATS DE MAL ROLLO (4)
MONSTRES
Avui he plorat molt ,
I quan l’esgotament em venci i plorant m’adormi,
potser somiaré que tot és un malson.
Amb la quietud i la foscor de matinada
despertaré desorientat.
I m’asseuré a la vora del llit.
I segurament tornaré a plorar.
Caminaré a les palpentes
I us parlaré,
llavors miraré per la finestra.
Amb la primera llum del dia els monstres es faran reals,
I correré a buscar l’ajuda dels qui,
encara dormint, esvaeixen els meus temors.
Dels qui, tot i els monstres de sota el llit,
s’adormen rient
i es lleven sense plorar.
Galdric Sala
A la meva dona Anna i als meus dos fills Ot i Nasi.
MONSTRES
Avui he plorat molt ,
I quan l’esgotament em venci i plorant m’adormi,
potser somiaré que tot és un malson.
Amb la quietud i la foscor de matinada
despertaré desorientat.
I m’asseuré a la vora del llit.
I segurament tornaré a plorar.
Caminaré a les palpentes
I us parlaré,
llavors miraré per la finestra.
Amb la primera llum del dia els monstres es faran reals,
I correré a buscar l’ajuda dels qui,
encara dormint, esvaeixen els meus temors.
Dels qui, tot i els monstres de sota el llit,
s’adormen rient
i es lleven sense plorar.
Galdric Sala
A la meva dona Anna i als meus dos fills Ot i Nasi.
dimarts 20 d’octubre de 2009
RELATS DE MAL ROLLO (3)
Mil fulls del xef a l'aroma de pinassa
Quan la pesada porta de l’entrada de la fonda es va tancar rere seu, una agradable sensació de calidesa va envaïr el Santi.Una llum atenuada, les parets de pedra, vestides aquí i allà amb olis i aquarel.les de temàtica rural, el mobiliari de fusta noble i una llar de foc encessa, conformàven, tot i la manca d’originalitat respecte altres establiments similars, una estança extraordinàriament acollidora. Al fons, just al costat d’unes escales d’altíssims esglaons que devien conduïr a les habitacions, hi havia una petita barra de bar, també tota de fusta, i tres rústics tamburets amb el seient de vímet. En Santi es va asseure en un d’ells esperant que d’un moment a l’altre sortís algú per atendre’l, mentrestant provava d’endevinar de quina suculenta recepta es desprenia aquella deliciosa olor que ja havia flairat just a l’entrar.
“Hola?”, va dir en Santi per advertir de la seva presència, però no va obtenir cap resposta. Fèia ben bé cinc minuts que era assegut a la barra i encara ningú se li havia acostat, “hola?” – va repetir- una pausa, res de res, definitivament començava a pensar que fós qui fós el responsable del negoci, havia posat més interès en l’embolcall que en el servei, però aquella oloreta el retenia allà, no havent pogut endevinar de quina obra d’art culinària es tractava, s’havia fet el propòsit de no sortir d’allà sense menjar-se’n un bon plat.
Quan ja fèia més de mitja hora que era allà dins, i convertit en un expert en pintura de temàtica rural, va començar a pensar que aquella situació no era normal i va decidir-se a trucar la porta que hi havia darrera la barra. Uns instants i cap resposta, convençut que per força havia de trobar algú de la seva espècie prop d’allà, va agafar el pany de ferro forjat de la porta i va empenyer. En obrir-se la porta va accedir a la cuina, una cuina gran, amb uns fogons enormes ubicats al mig de la sala i envoltats d’uns amplis taulells d’acer inoxidable impecablement nets, i sobre el fogó central encès, una inmensa cassola de fang fumejant. De sobte l’interès principal d’en Santi ja no era trobar ningú, sinó comprovar in situ, què hi havia dins la cassola, què desprenia aquella olor fabulosa, la curiositat va convertir-se de cop en aquella emoció que se sent quan de petit fas mitja hora de cua per pujar a la teva atracció de fira predilecte i per fi arriba el teu torn. Excitat, va treure el cap per sobre la cassola i va fer-hi una ullada. Un gos, un gos d’aquells peteners a qui prèviament s’havia esquilat, era el què hi havia dins la cassola, mig cobert de brou i una bona quantitat de patates, pastanagues, pebrot i ceba. En Santi amb prou feines va aconseguir retenir el vòmit abans d’arribar a la sortida.
Assegut sobre un tronc adaptat com a jardinera que hi havia fora, havia tret fins i tot l’hòstia de la primera comunió i estava pàl.lid com un full de paper. Una veu li va fer aixecar el cap que tenia entre els genolls:
-“Feu mala cara, mestre, una bona tassa de brou us aniria d’allò més bé, passeu a dins, just ara n´he acabat de fer pels dinars-“. Era el propietari de l’establiment qui el convidava a passar, quan en Santi va aixecar el cap, va ser just a temps de veure’l entrar cap dins amb dos gats perses degollats penjant del seu cinturó. Deuen ser el segon plat, va pensar i va comprovar estupefacte que encara podia vomitar una mica més.
Galdric Sala
galdric@senyalitza.com
Mil fulls del xef a l'aroma de pinassa
Quan la pesada porta de l’entrada de la fonda es va tancar rere seu, una agradable sensació de calidesa va envaïr el Santi.Una llum atenuada, les parets de pedra, vestides aquí i allà amb olis i aquarel.les de temàtica rural, el mobiliari de fusta noble i una llar de foc encessa, conformàven, tot i la manca d’originalitat respecte altres establiments similars, una estança extraordinàriament acollidora. Al fons, just al costat d’unes escales d’altíssims esglaons que devien conduïr a les habitacions, hi havia una petita barra de bar, també tota de fusta, i tres rústics tamburets amb el seient de vímet. En Santi es va asseure en un d’ells esperant que d’un moment a l’altre sortís algú per atendre’l, mentrestant provava d’endevinar de quina suculenta recepta es desprenia aquella deliciosa olor que ja havia flairat just a l’entrar.
“Hola?”, va dir en Santi per advertir de la seva presència, però no va obtenir cap resposta. Fèia ben bé cinc minuts que era assegut a la barra i encara ningú se li havia acostat, “hola?” – va repetir- una pausa, res de res, definitivament començava a pensar que fós qui fós el responsable del negoci, havia posat més interès en l’embolcall que en el servei, però aquella oloreta el retenia allà, no havent pogut endevinar de quina obra d’art culinària es tractava, s’havia fet el propòsit de no sortir d’allà sense menjar-se’n un bon plat.
Quan ja fèia més de mitja hora que era allà dins, i convertit en un expert en pintura de temàtica rural, va començar a pensar que aquella situació no era normal i va decidir-se a trucar la porta que hi havia darrera la barra. Uns instants i cap resposta, convençut que per força havia de trobar algú de la seva espècie prop d’allà, va agafar el pany de ferro forjat de la porta i va empenyer. En obrir-se la porta va accedir a la cuina, una cuina gran, amb uns fogons enormes ubicats al mig de la sala i envoltats d’uns amplis taulells d’acer inoxidable impecablement nets, i sobre el fogó central encès, una inmensa cassola de fang fumejant. De sobte l’interès principal d’en Santi ja no era trobar ningú, sinó comprovar in situ, què hi havia dins la cassola, què desprenia aquella olor fabulosa, la curiositat va convertir-se de cop en aquella emoció que se sent quan de petit fas mitja hora de cua per pujar a la teva atracció de fira predilecte i per fi arriba el teu torn. Excitat, va treure el cap per sobre la cassola i va fer-hi una ullada. Un gos, un gos d’aquells peteners a qui prèviament s’havia esquilat, era el què hi havia dins la cassola, mig cobert de brou i una bona quantitat de patates, pastanagues, pebrot i ceba. En Santi amb prou feines va aconseguir retenir el vòmit abans d’arribar a la sortida.
Assegut sobre un tronc adaptat com a jardinera que hi havia fora, havia tret fins i tot l’hòstia de la primera comunió i estava pàl.lid com un full de paper. Una veu li va fer aixecar el cap que tenia entre els genolls:
-“Feu mala cara, mestre, una bona tassa de brou us aniria d’allò més bé, passeu a dins, just ara n´he acabat de fer pels dinars-“. Era el propietari de l’establiment qui el convidava a passar, quan en Santi va aixecar el cap, va ser just a temps de veure’l entrar cap dins amb dos gats perses degollats penjant del seu cinturó. Deuen ser el segon plat, va pensar i va comprovar estupefacte que encara podia vomitar una mica més.
Galdric Sala
galdric@senyalitza.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
