RELATS DE MAL ROLLO (4)
MONSTRES
Avui he plorat molt ,
I quan l’esgotament em venci i plorant m’adormi,
potser somiaré que tot és un malson.
Amb la quietud i la foscor de matinada
despertaré desorientat.
I m’asseuré a la vora del llit.
I segurament tornaré a plorar.
Caminaré a les palpentes
I us parlaré,
llavors miraré per la finestra.
Amb la primera llum del dia els monstres es faran reals,
I correré a buscar l’ajuda dels qui,
encara dormint, esvaeixen els meus temors.
Dels qui, tot i els monstres de sota el llit,
s’adormen rient
i es lleven sense plorar.
Galdric Sala
A la meva dona Anna i als meus dos fills Ot i Nasi.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
dimarts, 20 d’octubre del 2009
RELATS DE MAL ROLLO (3)
Mil fulls del xef a l'aroma de pinassa
Quan la pesada porta de l’entrada de la fonda es va tancar rere seu, una agradable sensació de calidesa va envaïr el Santi.Una llum atenuada, les parets de pedra, vestides aquí i allà amb olis i aquarel.les de temàtica rural, el mobiliari de fusta noble i una llar de foc encessa, conformàven, tot i la manca d’originalitat respecte altres establiments similars, una estança extraordinàriament acollidora. Al fons, just al costat d’unes escales d’altíssims esglaons que devien conduïr a les habitacions, hi havia una petita barra de bar, també tota de fusta, i tres rústics tamburets amb el seient de vímet. En Santi es va asseure en un d’ells esperant que d’un moment a l’altre sortís algú per atendre’l, mentrestant provava d’endevinar de quina suculenta recepta es desprenia aquella deliciosa olor que ja havia flairat just a l’entrar.
“Hola?”, va dir en Santi per advertir de la seva presència, però no va obtenir cap resposta. Fèia ben bé cinc minuts que era assegut a la barra i encara ningú se li havia acostat, “hola?” – va repetir- una pausa, res de res, definitivament començava a pensar que fós qui fós el responsable del negoci, havia posat més interès en l’embolcall que en el servei, però aquella oloreta el retenia allà, no havent pogut endevinar de quina obra d’art culinària es tractava, s’havia fet el propòsit de no sortir d’allà sense menjar-se’n un bon plat.
Quan ja fèia més de mitja hora que era allà dins, i convertit en un expert en pintura de temàtica rural, va començar a pensar que aquella situació no era normal i va decidir-se a trucar la porta que hi havia darrera la barra. Uns instants i cap resposta, convençut que per força havia de trobar algú de la seva espècie prop d’allà, va agafar el pany de ferro forjat de la porta i va empenyer. En obrir-se la porta va accedir a la cuina, una cuina gran, amb uns fogons enormes ubicats al mig de la sala i envoltats d’uns amplis taulells d’acer inoxidable impecablement nets, i sobre el fogó central encès, una inmensa cassola de fang fumejant. De sobte l’interès principal d’en Santi ja no era trobar ningú, sinó comprovar in situ, què hi havia dins la cassola, què desprenia aquella olor fabulosa, la curiositat va convertir-se de cop en aquella emoció que se sent quan de petit fas mitja hora de cua per pujar a la teva atracció de fira predilecte i per fi arriba el teu torn. Excitat, va treure el cap per sobre la cassola i va fer-hi una ullada. Un gos, un gos d’aquells peteners a qui prèviament s’havia esquilat, era el què hi havia dins la cassola, mig cobert de brou i una bona quantitat de patates, pastanagues, pebrot i ceba. En Santi amb prou feines va aconseguir retenir el vòmit abans d’arribar a la sortida.
Assegut sobre un tronc adaptat com a jardinera que hi havia fora, havia tret fins i tot l’hòstia de la primera comunió i estava pàl.lid com un full de paper. Una veu li va fer aixecar el cap que tenia entre els genolls:
-“Feu mala cara, mestre, una bona tassa de brou us aniria d’allò més bé, passeu a dins, just ara n´he acabat de fer pels dinars-“. Era el propietari de l’establiment qui el convidava a passar, quan en Santi va aixecar el cap, va ser just a temps de veure’l entrar cap dins amb dos gats perses degollats penjant del seu cinturó. Deuen ser el segon plat, va pensar i va comprovar estupefacte que encara podia vomitar una mica més.
Galdric Sala
galdric@senyalitza.com
Mil fulls del xef a l'aroma de pinassa
Quan la pesada porta de l’entrada de la fonda es va tancar rere seu, una agradable sensació de calidesa va envaïr el Santi.Una llum atenuada, les parets de pedra, vestides aquí i allà amb olis i aquarel.les de temàtica rural, el mobiliari de fusta noble i una llar de foc encessa, conformàven, tot i la manca d’originalitat respecte altres establiments similars, una estança extraordinàriament acollidora. Al fons, just al costat d’unes escales d’altíssims esglaons que devien conduïr a les habitacions, hi havia una petita barra de bar, també tota de fusta, i tres rústics tamburets amb el seient de vímet. En Santi es va asseure en un d’ells esperant que d’un moment a l’altre sortís algú per atendre’l, mentrestant provava d’endevinar de quina suculenta recepta es desprenia aquella deliciosa olor que ja havia flairat just a l’entrar.
“Hola?”, va dir en Santi per advertir de la seva presència, però no va obtenir cap resposta. Fèia ben bé cinc minuts que era assegut a la barra i encara ningú se li havia acostat, “hola?” – va repetir- una pausa, res de res, definitivament començava a pensar que fós qui fós el responsable del negoci, havia posat més interès en l’embolcall que en el servei, però aquella oloreta el retenia allà, no havent pogut endevinar de quina obra d’art culinària es tractava, s’havia fet el propòsit de no sortir d’allà sense menjar-se’n un bon plat.
Quan ja fèia més de mitja hora que era allà dins, i convertit en un expert en pintura de temàtica rural, va començar a pensar que aquella situació no era normal i va decidir-se a trucar la porta que hi havia darrera la barra. Uns instants i cap resposta, convençut que per força havia de trobar algú de la seva espècie prop d’allà, va agafar el pany de ferro forjat de la porta i va empenyer. En obrir-se la porta va accedir a la cuina, una cuina gran, amb uns fogons enormes ubicats al mig de la sala i envoltats d’uns amplis taulells d’acer inoxidable impecablement nets, i sobre el fogó central encès, una inmensa cassola de fang fumejant. De sobte l’interès principal d’en Santi ja no era trobar ningú, sinó comprovar in situ, què hi havia dins la cassola, què desprenia aquella olor fabulosa, la curiositat va convertir-se de cop en aquella emoció que se sent quan de petit fas mitja hora de cua per pujar a la teva atracció de fira predilecte i per fi arriba el teu torn. Excitat, va treure el cap per sobre la cassola i va fer-hi una ullada. Un gos, un gos d’aquells peteners a qui prèviament s’havia esquilat, era el què hi havia dins la cassola, mig cobert de brou i una bona quantitat de patates, pastanagues, pebrot i ceba. En Santi amb prou feines va aconseguir retenir el vòmit abans d’arribar a la sortida.
Assegut sobre un tronc adaptat com a jardinera que hi havia fora, havia tret fins i tot l’hòstia de la primera comunió i estava pàl.lid com un full de paper. Una veu li va fer aixecar el cap que tenia entre els genolls:
-“Feu mala cara, mestre, una bona tassa de brou us aniria d’allò més bé, passeu a dins, just ara n´he acabat de fer pels dinars-“. Era el propietari de l’establiment qui el convidava a passar, quan en Santi va aixecar el cap, va ser just a temps de veure’l entrar cap dins amb dos gats perses degollats penjant del seu cinturó. Deuen ser el segon plat, va pensar i va comprovar estupefacte que encara podia vomitar una mica més.
Galdric Sala
galdric@senyalitza.com
dimarts, 13 d’octubre del 2009
RELATS DE MAL ROLLO
Hípica i futbol
En Nicanor tenia un llit de l’any de la Maria Castanya, quan va deixar-s’hi caure , les molles del somnier li van tornar a deixar ben clar que tenien els dies contats, entremig del grinyolar gairebé s’hi podia escoltar una veu rovellada suplicant un bitllet només d’anada al contenidor de la ferralla. Cert era que la tasca de les molles del somnier era molt més suportable ara que no pas fa uns mesos quan en Nicanor compartia l’apartament amb la Virtudes, una cuinera de Salamanca que treballava a jornada completa en un bar de tapes de Sant Joan de Vilatorrada.
La Virtudes era una mossa vigorosa i vital, de mides per sobre els cànons de bellesa establerts, fet que, d’altra banda, li preocupava poc doncs es passava les modes i les tendències per la generosa regatera que li proporcionaven uns pits que amb els anys li havien provocat un dolor crònic a l’esquena per excés de pes.
Aquest dolor, però, no era suficient per apaivagar els rampells de fogositat que tenia la Virtudes quan acabava la jornada laboral i es retrobava amb el seu estimat a la llar que compartien, i a ell bé que li agradava, ni la fortor que es desprenia d’algú que s’havia passat vuit hores fregint calamars i suant era impediment per que s’entregués a l’efervescència de la Virtudes. I és aquí on les molles del somier havien de treballar a plè rendiment, suportant el pes del vaivé d’una amazona d’uns noranta quilos cavalcant frenètica sobre el pobre Nicanor, que dit de passada, no era gran cosa, tot i que era capaç de mantenir-se al peu del canó fins que la Virtudes deixava de torturar els petits ferros recargolats. Seria fins l’endemà, i així un dia rere l’altre i en aquestes circumstàncies ja no només les molles, sinó tota la carcassa del llit en conjunt, s’anava deteriorant rapidament, tant rapidament com en Nicanor, que començava a temer que no aguantaria aquell ritme massa temps més.
La primera excusa va arribar en forma de partit de futbol del Barça a la Chàmpions League, aquella nit en Nicanor va deixar amb un pam de nas la Virtudes, doncs ell no era gens futbolero i a més li tibava més el blanc i blau de l’Espanyol, dies més tard, la sorpresa d’ella va esdevenir mosqueig quan de la Champions la cosa es va extendre a la Liga i els partits del dissabte i el diumenge van passar a convertir-se en esdeveniments de màxim interès per en Nicanor. La voluptuosa Salmantina no va pas demanar gaires explicacions, simplement un dia no va tornar de la feina i poc després se la veia amb el Santi, un company de feina que, galleg ell, s’encarregava de cuinar el pop al bar de Sant Joan de Vilatorrada, i a qui després de remenar tentacles marins tot el dia, li venia prou de gust embolcallarse amb una bona cansalada.
Ja havien passat tres mesos del trencament amb la Virtudes, i en Nicanor no havia vist cap més partit de futbol, però el d’avui li interesava de debò, l’esdeveniment era històric i volia sentir-se’n partícep: els pericos es jugaven el passi a la finalísima de la Champions League enfrontant-se al totpoderós Liverpool. Va engegar el televisor del dormitori i va deixar-se anar al llit, i el què dèiem: les molles van avisar una vegada, només una vegada, abans de cedir, el matalas va amortiguar un xic la costellada però no va impedir que les consequències fóssin pitjor que una cavalcada de la Virtudes, aquell matalàs també tenia els seus anyets.
Des de terra va veure com el Liverpool marcava el primer gol i el somni perico començava a esvair-se.
Galdric Sala
En Nicanor tenia un llit de l’any de la Maria Castanya, quan va deixar-s’hi caure , les molles del somnier li van tornar a deixar ben clar que tenien els dies contats, entremig del grinyolar gairebé s’hi podia escoltar una veu rovellada suplicant un bitllet només d’anada al contenidor de la ferralla. Cert era que la tasca de les molles del somnier era molt més suportable ara que no pas fa uns mesos quan en Nicanor compartia l’apartament amb la Virtudes, una cuinera de Salamanca que treballava a jornada completa en un bar de tapes de Sant Joan de Vilatorrada.
La Virtudes era una mossa vigorosa i vital, de mides per sobre els cànons de bellesa establerts, fet que, d’altra banda, li preocupava poc doncs es passava les modes i les tendències per la generosa regatera que li proporcionaven uns pits que amb els anys li havien provocat un dolor crònic a l’esquena per excés de pes.
Aquest dolor, però, no era suficient per apaivagar els rampells de fogositat que tenia la Virtudes quan acabava la jornada laboral i es retrobava amb el seu estimat a la llar que compartien, i a ell bé que li agradava, ni la fortor que es desprenia d’algú que s’havia passat vuit hores fregint calamars i suant era impediment per que s’entregués a l’efervescència de la Virtudes. I és aquí on les molles del somier havien de treballar a plè rendiment, suportant el pes del vaivé d’una amazona d’uns noranta quilos cavalcant frenètica sobre el pobre Nicanor, que dit de passada, no era gran cosa, tot i que era capaç de mantenir-se al peu del canó fins que la Virtudes deixava de torturar els petits ferros recargolats. Seria fins l’endemà, i així un dia rere l’altre i en aquestes circumstàncies ja no només les molles, sinó tota la carcassa del llit en conjunt, s’anava deteriorant rapidament, tant rapidament com en Nicanor, que començava a temer que no aguantaria aquell ritme massa temps més.
La primera excusa va arribar en forma de partit de futbol del Barça a la Chàmpions League, aquella nit en Nicanor va deixar amb un pam de nas la Virtudes, doncs ell no era gens futbolero i a més li tibava més el blanc i blau de l’Espanyol, dies més tard, la sorpresa d’ella va esdevenir mosqueig quan de la Champions la cosa es va extendre a la Liga i els partits del dissabte i el diumenge van passar a convertir-se en esdeveniments de màxim interès per en Nicanor. La voluptuosa Salmantina no va pas demanar gaires explicacions, simplement un dia no va tornar de la feina i poc després se la veia amb el Santi, un company de feina que, galleg ell, s’encarregava de cuinar el pop al bar de Sant Joan de Vilatorrada, i a qui després de remenar tentacles marins tot el dia, li venia prou de gust embolcallarse amb una bona cansalada.
Ja havien passat tres mesos del trencament amb la Virtudes, i en Nicanor no havia vist cap més partit de futbol, però el d’avui li interesava de debò, l’esdeveniment era històric i volia sentir-se’n partícep: els pericos es jugaven el passi a la finalísima de la Champions League enfrontant-se al totpoderós Liverpool. Va engegar el televisor del dormitori i va deixar-se anar al llit, i el què dèiem: les molles van avisar una vegada, només una vegada, abans de cedir, el matalas va amortiguar un xic la costellada però no va impedir que les consequències fóssin pitjor que una cavalcada de la Virtudes, aquell matalàs també tenia els seus anyets.
Des de terra va veure com el Liverpool marcava el primer gol i el somni perico començava a esvair-se.
Galdric Sala
dimecres, 7 d’octubre del 2009
RELATS DE MAL ROLLO
RELATS DE MAL ROLLO
Fora dubtes
L’havien advertit de l’extrema duresa del trajecte, que la majoria dels que ho provaven no se’n sortien i que tornaven en un estat físic deplorable, amb els peus llagats, deshidratats i amb multiples simptomes provocats per un esgotament extrem. Ni l’experiència explicada en primera persona per Dionís P. relatant el dramatisme del seu rescat després de perdre el coneixement en plena ascensió, describint com va sentir l’alè de la mort abans de defallir, havien aconseguit fer enrere a Jaume E. de complir el seu propòsit de coronar el cim de Burramorta en solitari, ben al contrari, tot plegat li fèia encara més estimulant pensar que podia aconseguir aquell perillós repte i demostrar a aquella colla de cagacalces que només eren això, uns cagacalces.
Transcorregudes només quatre hores del segon dilluns d’abril, en Jaume es va posar en marxa, carregava a l’esquena una motxilla plena basicament de queviures i aigua que amb prou feines li havien deixat espai per encabir-hi una indispensable tenda iglú i un sac de dormir, caminava amb pas ferm i decidit i en pocs minuts havia deixat enrere les últimes cases del poble. Les primeres hores de trajecte fins arrivar a la Vall de les Perdolaries foren plàcides, havia gaudit d’una magnífica sortida del sol mentre caminava, i una vivificant fresqueta de matinada li acaronava les galtes. En arribar a la falda del Puig del Berro va decidir asseures uns minuts i fer un mós, un plàtan, un crostó de pa i un parell de traguets d’aigua li serien suficients.
Quan es disposava a reempendre el camí i enfilar els primers pendents del Puig, un dubte que havia tingut des de ben petit se li va aclarir de sobte, Burramorta, Vall de les Perdolàries, Puig del Berro…d’on havien sortit aquells noms tan malsonants per batejar racons de tan excelsa bellesa?, l’explicació era tan poc romàntica com real, i la tenia davant dels seus ulls: un berro enorme grunyia de forma agressiva i es movia nerviosament a escassos dos metres d’ell mentre un grup d’unes vint perdolàries amb prou feines vestides, reien de forma histèrica mentre alçaven tetrabricks de vi amb una ma i voleiaven mànecs d’aixada amb l’altre. Abans de recuperar-se del xoc que li va provocar aquella visió esperpèntica, les perdolàries se li van abraonar i li van clavar una pallissa descomunal mentre el berro li mossegava les mans, de fons i rere els seus crits de dolor podia sentir les perdolàries: “Aquesta és la nostra Vall i el Puig és del Berro, i tu no hi ets benvingut”. Quan es van cansar d’estomacar-lo, en Jaume era mig mort, una de les dones se li va acostar al rostre i desprenent un alè fètid li va dir:
“La burra es morta fa anys i només demana descansar en pau a la seva muntanya”, acte seguit li va clavar un certer cop de mànec al crani a mode de remat final i el va matar.
L’únic que el berro va deixar van ser el iglú i el sac de dormir, tot el demés ho va trobar digerible.
Galdric Sala
Fora dubtes
L’havien advertit de l’extrema duresa del trajecte, que la majoria dels que ho provaven no se’n sortien i que tornaven en un estat físic deplorable, amb els peus llagats, deshidratats i amb multiples simptomes provocats per un esgotament extrem. Ni l’experiència explicada en primera persona per Dionís P. relatant el dramatisme del seu rescat després de perdre el coneixement en plena ascensió, describint com va sentir l’alè de la mort abans de defallir, havien aconseguit fer enrere a Jaume E. de complir el seu propòsit de coronar el cim de Burramorta en solitari, ben al contrari, tot plegat li fèia encara més estimulant pensar que podia aconseguir aquell perillós repte i demostrar a aquella colla de cagacalces que només eren això, uns cagacalces.
Transcorregudes només quatre hores del segon dilluns d’abril, en Jaume es va posar en marxa, carregava a l’esquena una motxilla plena basicament de queviures i aigua que amb prou feines li havien deixat espai per encabir-hi una indispensable tenda iglú i un sac de dormir, caminava amb pas ferm i decidit i en pocs minuts havia deixat enrere les últimes cases del poble. Les primeres hores de trajecte fins arrivar a la Vall de les Perdolaries foren plàcides, havia gaudit d’una magnífica sortida del sol mentre caminava, i una vivificant fresqueta de matinada li acaronava les galtes. En arribar a la falda del Puig del Berro va decidir asseures uns minuts i fer un mós, un plàtan, un crostó de pa i un parell de traguets d’aigua li serien suficients.
Quan es disposava a reempendre el camí i enfilar els primers pendents del Puig, un dubte que havia tingut des de ben petit se li va aclarir de sobte, Burramorta, Vall de les Perdolàries, Puig del Berro…d’on havien sortit aquells noms tan malsonants per batejar racons de tan excelsa bellesa?, l’explicació era tan poc romàntica com real, i la tenia davant dels seus ulls: un berro enorme grunyia de forma agressiva i es movia nerviosament a escassos dos metres d’ell mentre un grup d’unes vint perdolàries amb prou feines vestides, reien de forma histèrica mentre alçaven tetrabricks de vi amb una ma i voleiaven mànecs d’aixada amb l’altre. Abans de recuperar-se del xoc que li va provocar aquella visió esperpèntica, les perdolàries se li van abraonar i li van clavar una pallissa descomunal mentre el berro li mossegava les mans, de fons i rere els seus crits de dolor podia sentir les perdolàries: “Aquesta és la nostra Vall i el Puig és del Berro, i tu no hi ets benvingut”. Quan es van cansar d’estomacar-lo, en Jaume era mig mort, una de les dones se li va acostar al rostre i desprenent un alè fètid li va dir:
“La burra es morta fa anys i només demana descansar en pau a la seva muntanya”, acte seguit li va clavar un certer cop de mànec al crani a mode de remat final i el va matar.
L’únic que el berro va deixar van ser el iglú i el sac de dormir, tot el demés ho va trobar digerible.
Galdric Sala
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
