RELATS DE MAL ROLLO (3)

Mil fulls del xef a l'aroma de pinassa

Quan la pesada porta de l’entrada de la fonda es va tancar rere seu, una agradable sensació de calidesa va envaïr el Santi.Una llum atenuada, les parets de pedra, vestides aquí i allà amb olis i aquarel.les de temàtica rural, el mobiliari de fusta noble i una llar de foc encessa, conformàven, tot i la manca d’originalitat respecte altres establiments similars, una estança extraordinàriament acollidora. Al fons, just al costat d’unes escales d’altíssims esglaons que devien conduïr a les habitacions, hi havia una petita barra de bar, també tota de fusta, i tres rústics tamburets amb el seient de vímet. En Santi es va asseure en un d’ells esperant que d’un moment a l’altre sortís algú per atendre’l, mentrestant provava d’endevinar de quina suculenta recepta es desprenia aquella deliciosa olor que ja havia flairat just a l’entrar.

“Hola?”, va dir en Santi per advertir de la seva presència, però no va obtenir cap resposta. Fèia ben bé cinc minuts que era assegut a la barra i encara ningú se li havia acostat, “hola?” – va repetir- una pausa, res de res, definitivament començava a pensar que fós qui fós el responsable del negoci, havia posat més interès en l’embolcall que en el servei, però aquella oloreta el retenia allà, no havent pogut endevinar de quina obra d’art culinària es tractava, s’havia fet el propòsit de no sortir d’allà sense menjar-se’n un bon plat.

Quan ja fèia més de mitja hora que era allà dins, i convertit en un expert en pintura de temàtica rural, va començar a pensar que aquella situació no era normal i va decidir-se a trucar la porta que hi havia darrera la barra. Uns instants i cap resposta, convençut que per força havia de trobar algú de la seva espècie prop d’allà, va agafar el pany de ferro forjat de la porta i va empenyer. En obrir-se la porta va accedir a la cuina, una cuina gran, amb uns fogons enormes ubicats al mig de la sala i envoltats d’uns amplis taulells d’acer inoxidable impecablement nets, i sobre el fogó central encès, una inmensa cassola de fang fumejant. De sobte l’interès principal d’en Santi ja no era trobar ningú, sinó comprovar in situ, què hi havia dins la cassola, què desprenia aquella olor fabulosa, la curiositat va convertir-se de cop en aquella emoció que se sent quan de petit fas mitja hora de cua per pujar a la teva atracció de fira predilecte i per fi arriba el teu torn. Excitat, va treure el cap per sobre la cassola i va fer-hi una ullada. Un gos, un gos d’aquells peteners a qui prèviament s’havia esquilat, era el què hi havia dins la cassola, mig cobert de brou i una bona quantitat de patates, pastanagues, pebrot i ceba. En Santi amb prou feines va aconseguir retenir el vòmit abans d’arribar a la sortida.

Assegut sobre un tronc adaptat com a jardinera que hi havia fora, havia tret fins i tot l’hòstia de la primera comunió i estava pàl.lid com un full de paper. Una veu li va fer aixecar el cap que tenia entre els genolls:

-“Feu mala cara, mestre, una bona tassa de brou us aniria d’allò més bé, passeu a dins, just ara n´he acabat de fer pels dinars-“. Era el propietari de l’establiment qui el convidava a passar, quan en Santi va aixecar el cap, va ser just a temps de veure’l entrar cap dins amb dos gats perses degollats penjant del seu cinturó. Deuen ser el segon plat, va pensar i va comprovar estupefacte que encara podia vomitar una mica més.

Galdric Sala

galdric@senyalitza.com