RELATS DE MAL ROLLO (6)

CAMELLS I ÀNECS

Quan els firaires aterren a la ciutat i el tram central del passeig s’omple de parades i paradetes de la més variada oferta de productes “hipie-line”, gominoles, xurros, tómbolas, sempre destaca la inmortal parada de Les-curses-de-camells, estratègicament situada al costat de la de Pesca d’ànecs, parada obligada per tota la quitxalla de dos a cinc o sis anys.

Mentre en Piu prova de pescar un rabiós ànec de goma amb una cutrecanya, al seu pare Albert li és pràcticament imposible resistir la tentació de participar en una d’aquelles curses de camells amenitzades pel responsable de l’atracció amb un èmfasi propi d’un locutor radiofònic embogit davant d’una final d’un mundial de futbol.

Tot al voltant de l’Albert queda rellevat a un segon terme quan ja té les boles a les mans i es disposa a fer els llançaments per introduir-les al forat que assenyala la puntuació més alta. A forat més puntuat, més avançarà el camell cap a la linia d’arribada, apassionant!.

L’Albert ha llençat ja dues boles i el seu animal encara no ha avançat ni un pas, continua allà aturat mentre n’hi ha un parell que van destacats al capdavant lluitant per la victòria, i la sensació de ridícul s’apodera d’ell quan l’”espiquer” prova d’animar dient: “venga, venga, el numero cuatro que parece que no arranca, ánimo”(aquesta atracció quasi sempre es regentada per castellanoparlants), tothom es mira l’Albert i no pot evitar de pensar que només un pensament passa pel cap d’aquella gent: “ Quin inútil de tiu “, però ell, convençut que la seva sort ha de canviar, llença una tercera bola que, per fi, s’introdueix en un dels forats puntuats, llavors arriva el seu moment de glòria i observa amb orgull com aquell camell autòmata avança…una posició !!, ara va empatat a la cua amb un nano d’uns set anys que hi ha a l’altre extrem del taulell, encara li queden boles, no tot està perdut. Quart llançamet, aquest ha de ser el de la ressurrecció definitiva -pensa-, els seus ulls segueixen la trajectòria de la bola amb el cor encongit, aquesta frega el forat que assenyala la màxima puntuació, -va!, va!, va!, si! si!...nooooo!-
-Merda!- exclama en veu alta just en el moment que observa amb impotència com el camell amb el dorsal numero set avança sense parar gràcies a una tirada a la màxima puntuació. El camell numero set, és clar, és el del nano de l’altre extrem, el seu màxim rival.

Emprenyat com una mona, i renegant per dins, dona les tres boles que li queden a un xaval vestit de rocker que és just al seu costat, abandona el vaixell abans d’enfonsar-se amb ell i s’interessa per com va la “pesca de patos” del seu fill a la parada del costat. L’habilitat d’en Piu l’ha fet mereixedor d’un premi dels grossos: un gegantí tomàquet de peluix amb ulls i boca que ara, naturalment, ha de carretejar l’Albert.

Sortint d’allà, i passant de nou per davant de les curses de camells, veu sorprès com el camell numero quatre creua la linia d’arribada en primera posició després de tres llançaments de bola perfectes del rocker adolescent, que s’endurà com a premi un llaminer mp4. l’Albert passa depressa tapant-se la cara, ara quasi tant vermella com l’imponent tomàquet rialler de peluix que s’emporta a casa.

Galdric Sala

RELATS DE MAL ROLLO (5)

NEUS

Observant per la finestra els contundents flocs de neu que quèien, l’Ireneu recordava que, quan era un marrec que no aixecava un pam de terra, nevava més sovint, gairebé cada any entre desembre i Febrer els carrers del seu poble quedaven bén enfarinats i, més de tard en tard, la metereologia el sorprenia amb una nevada d’aquelles d’un parell de pams que fèia les delicies d’ell i els seus companys.

Tres o quatre dies sense escola fabulosos, la major part de les hores dels quals se’ls passaven al començament de la prol.longació del carrer Montserrat, indret ideal per situar la sortida de les curses de plàstics sobre neu i aprofitar la forta pendent que es perllongava fins passat el pont del Riu d’Or, a l’alçada dels horts i l’església, per lliscar més ràpid que el del costat. Adrenalina d’estar per casa, però de la bona, cuinada a foc lent, a vegades durant tres o quatre anys.

Les acarnissades guerres de boles de neu també esdevenien una de les atraccions pricipals durant aquells dies màgics, guerres, que si bé eren del tot inofensives, mai estaven exemptes d’algun, com diuen avui, “dany col.lateral” , en forma de vidre trencat o de boina de yayo que rodolava per terra. A dinar i a la tarda torne’m-hi.

Vint-i-cinc anys més tard, si fa no fa, de l’última nevada de veritat, i no només pel gruix acumul.lat, vull dir nevada amb màgia, amb curses de plàtics, guerres de boles i ninots amb nas de pastanaga a la plaça de l’ajuntament, vint-i-cinc anys més tard, l’Ireneu observava com quèien el què quan era un nano, hagués qualificat com a prometedors flocs de neu que començaven a preparar el terreny per uns dies de somni. Ara els vèia com a tristos flocs que seràn absolutament ignorats, totalment desaprofitats en favor del pro-evolution soccer 10 i, el vailet que no tigui play, descobrirà que fer guerres de boles de neu tot sol és gairebé tan avorrit com guanyar deu a zero al Reial Madrid assegut al sofà de casa amb un joy-stick. Avorrit i poc autèntic.

La neu seguéis caient, silenciosa, pausadament, sobre la nostra artificialitat. Es fondrà ràpid.

Galdric Sala