VERSETS DE NADAL
El bon Jesús, allà al bressol, respingava el gravaniu
i La Verge i Sant Josep prou pijolaven el campell
som-hi que som-hi, que xiscola el sonaviu
romaula posat, el pastor més vell.
Que tots ho vegin i en facin graula
branca d’olivera i llesca perderuga
ja és aquí, granota i gata maula
alceu les mans…qui és que remuga?
No entenc res d’aquest,
el nostre Nadal.
Galdric Sala.
dimarts, 22 de desembre del 2009
dijous, 10 de desembre del 2009
RELATS DE MAL ROLLO
VENJANÇA MARRÓ (PRIMERA PART)
"PAPALLONES VOLEIANT SOBRE ELS LILÀS"
Sempre eren allà terra, al mig del pas, quietes, amenaçadores, desafiants i al mateix temps discretes, juganeres, a voltes semblava que s’amagaven i volien, en una cantonada, sobtar-nos amb la seva contundent presència. Allò, però, eren figues d’un altre paner, aquella merda canina era realment sorprenent, fins i tot despertava certa admiració, doncs al seu voltant hi feien rotllana sis o set vailets riallers que semblaven haver trobat en aquell detritus la distracció del matí. El què cridava l’atenció d’aquell fenòmen eren, evidentment, les seves dimensions, no menors a les que podia tenir una bagette, certament estem parlant d’una mida formidable per un cagarro de gos.
Quan vaig constatar que allò era real, el què primer va passar-me pel cap foren un llistat de races canines que em són familiars, simple curiositat d’aconseguir esbrinar quina raça de gos seria capaç d’obrar aquell prodigi de cagarada imposible que barrava l’accés al parc infantil. Un dogo, potser un Mastí o un pastor Alemany, no ho sé…per la meva ignorancia canina ja no arribava més enllà pel què fa a races de quissos més aviat grossos, vés a saber, llavors vaig pensar que li comentaria el cas a un veterinari amic que tinc, així que vaig agafar el móvil i quan em disposava fer una foto a aquella megamerda per donar més pistes al professional, pel visor de la càmera vaig veure una imatge que no se m’esborraria facilment de la memoria.
No hi havia dubte, era la segona vegada, estava completament segur que la merda s’havia mogut. Vaif fer-me enrere, espantat, no sé ben bé per què, però espantat. Els moviments eren ràpids, com espasmes, res tipus despreniment ni res semblant…no, no, es tractava de moviments àgils i ara eren cada cop més frequents i violents, no podia creure el què vèia però era real i per si tot plegat no fós prou bèstia, la seguent constatació que vaig fer, me’ls va posar directament per corbata: la comparació amb una bagette ja no era vàlida i s’havia de parlar ja d’una formosa barra de quilo. Si amics, al carrer hi havia una merda que es movia, s’anava fent més i més Grossa i ara es desplaçava dirigint-se directament al parc infantil. La merda era viva i tenia gana.
VENJANÇA MARRÓ (PRIMERA PART)
"PAPALLONES VOLEIANT SOBRE ELS LILÀS"
Sempre eren allà terra, al mig del pas, quietes, amenaçadores, desafiants i al mateix temps discretes, juganeres, a voltes semblava que s’amagaven i volien, en una cantonada, sobtar-nos amb la seva contundent presència. Allò, però, eren figues d’un altre paner, aquella merda canina era realment sorprenent, fins i tot despertava certa admiració, doncs al seu voltant hi feien rotllana sis o set vailets riallers que semblaven haver trobat en aquell detritus la distracció del matí. El què cridava l’atenció d’aquell fenòmen eren, evidentment, les seves dimensions, no menors a les que podia tenir una bagette, certament estem parlant d’una mida formidable per un cagarro de gos.
Quan vaig constatar que allò era real, el què primer va passar-me pel cap foren un llistat de races canines que em són familiars, simple curiositat d’aconseguir esbrinar quina raça de gos seria capaç d’obrar aquell prodigi de cagarada imposible que barrava l’accés al parc infantil. Un dogo, potser un Mastí o un pastor Alemany, no ho sé…per la meva ignorancia canina ja no arribava més enllà pel què fa a races de quissos més aviat grossos, vés a saber, llavors vaig pensar que li comentaria el cas a un veterinari amic que tinc, així que vaig agafar el móvil i quan em disposava fer una foto a aquella megamerda per donar més pistes al professional, pel visor de la càmera vaig veure una imatge que no se m’esborraria facilment de la memoria.
No hi havia dubte, era la segona vegada, estava completament segur que la merda s’havia mogut. Vaif fer-me enrere, espantat, no sé ben bé per què, però espantat. Els moviments eren ràpids, com espasmes, res tipus despreniment ni res semblant…no, no, es tractava de moviments àgils i ara eren cada cop més frequents i violents, no podia creure el què vèia però era real i per si tot plegat no fós prou bèstia, la seguent constatació que vaig fer, me’ls va posar directament per corbata: la comparació amb una bagette ja no era vàlida i s’havia de parlar ja d’una formosa barra de quilo. Si amics, al carrer hi havia una merda que es movia, s’anava fent més i més Grossa i ara es desplaçava dirigint-se directament al parc infantil. La merda era viva i tenia gana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
