RELATS DE MAL ROLLO

LA VENJANÇA MARRÓ (i 2)
"Xisclet, cor pur"

L’espectacle que tenia l’ocasió de presenciar era dantesc: nens i nenes corrent terroritzats, mares amb els cotxets dels nadons aixecant-se precipitadament dels bancs del parc infantil, xiscles, crits, empentes, plors…una assoleiada i prometedora tarda de dissabte s’abocava a un capvespre de malsòn quan una enorme tifa de gos havia transmutat en una massa nauseabunda i putrefacte de dimenssions col.lossals i amb vida pròpia.

L’amenaçador engendre s’obria pas entre les pales i galledes de joguina escampades pel terra del parc infantil que la canalla havia deixa’t en la seva precipitada fugida, avançava lenta però decididament, empastifant tobogans i gronxadors amb la matèria que el conformava: merda pura. El rastre irrespirable que deixava al seu pas s’accentuava a cada minut que passava i es convertia en una fortor inimaginable quan de tant en tant deixava anar uns esgarrifosos crits guturals acompanyats d’un alè que arribava a embolcallar illes senceres d’habitatges.

Quan fèia una estona que, de lluny, observava aquell monstre pútrid, va començar a donar-me la impressió que els seus moviments no eren erràtics, sinó que donava sensació de, si no saber ben bé on anava, si d’actuar com si estigués buscant alguna cosa, o encara pitjor, com si estigués buscant…algú!. Un calfred em va reseguir el cos de dalt a baix, i si era jo l’objectiu de la bèstia merdosa?, no recordava tenir comptes pendents amb cap cagarro!, si, dit així sembla una afirmació estúpida, però el què succeïa davant dels meus nàssos tampoc era una cosa massa racional, i no estava pas somiant. No vaig estar-me ni un minut més donant voltes a la questió, tapant-me el nas amb un grapat de clínex, vaig enfilar el camí de casa.

En arribar al meu pis, vaig asegurar-me que cap finestra fós oberta, la pudor ja envaia tot el poble i calia evitar en la major mesura possible que envaís també l’interior de casa si s’hi volia estar en condicions mínimament aceptables. Tot tancat i barrat, vaig dirigir-me al meu estudi, des de la finestra del qual tinc una visió més o menys clara del carrer Santmartí d’un cap a l’altre, al final del qual, i després de la cruïlla amb l’avinguda Sant Joan, trobem la zona del bosquet, espai d’esbarjo on s’ubica el parc infantil i ara convertit en zona ocupada per aquell, i mai millor dit, monstre de merda. Guaitant per darrera la finestra el vèia perfectament, era just a la cruïlla esmentada, i fent cap a la plaça Alfred Figueras, punt de trobada de multitud de quitxalla i de propietaris de mascotes amb les bufetes plenes. La part de la plaça que jo podia veure des de casa estant era, obviament, absolutament deserta de persones i animals, i res no fèia preveure que ningú tregués el cap per allà mentre aquell malson seguís rondant la zona.

Estava equivocat. La senyora Basiana i el seu fidel petener “Xisclet”, un gos d’aquells petits, generalment propietat de senyores i popularment anomenats “lamecoños”, avançaven de dret cap a l’abisme, és més, en Xisclet, semblava haver-se adonat ja de la presència del mega-cagarro mòbil i s’hi dirigia amb gran decissió, fent giragonces i amb un posat que a mi em semblava d’alegria i emoció. Darrera seu, la senyora Basiana, s’apressava infructuosament a atrapar-el. Era de suposar que aquella respectable tieta, a part de tenir la vista delicada, devia sentir-hi poc o gens de nas, doncs va provar d’atrapar en Xisclet insistentment i no va aturar-se fins que no va ser a dos o tres metres de la tifa gegantina. No ho sé del cert però m’atreviria a asegurar que la pobre senyora Basiana va morir per una aturada cardiaca abans de ser engolida d’un cop pel monstre.

En Xisclet saltava, remenava la cua i bordava content al costat de la gran caca que l’havia deslliurat d’una mestressa que mai recollia les seves deposicions quan el trèia a fer les necessitats, motiu pel qual s’havia de sentir dir, dia si i dia també, que era un gos brut i fastigós que es cagava per tot arreu, ell que era tan polit.

Quan al cap d’uns dies li vaig dir al meu amic veterinari que aquell cagarrot que li havia enviat per sms era d’un gos “lamecoños”, no se’n sabia avenir i va preguntar-me si encara era viu. –I tant – li vaig respondre – el trec cada dia a passeig.

Galdric Sala