RELATS DE MAL ROLLO

RELATS DE MAL ROLLO

Fora dubtes

L’havien advertit de l’extrema duresa del trajecte, que la majoria dels que ho provaven no se’n sortien i que tornaven en un estat físic deplorable, amb els peus llagats, deshidratats i amb multiples simptomes provocats per un esgotament extrem. Ni l’experiència explicada en primera persona per Dionís P. relatant el dramatisme del seu rescat després de perdre el coneixement en plena ascensió, describint com va sentir l’alè de la mort abans de defallir, havien aconseguit fer enrere a Jaume E. de complir el seu propòsit de coronar el cim de Burramorta en solitari, ben al contrari, tot plegat li fèia encara més estimulant pensar que podia aconseguir aquell perillós repte i demostrar a aquella colla de cagacalces que només eren això, uns cagacalces.

Transcorregudes només quatre hores del segon dilluns d’abril, en Jaume es va posar en marxa, carregava a l’esquena una motxilla plena basicament de queviures i aigua que amb prou feines li havien deixat espai per encabir-hi una indispensable tenda iglú i un sac de dormir, caminava amb pas ferm i decidit i en pocs minuts havia deixat enrere les últimes cases del poble. Les primeres hores de trajecte fins arrivar a la Vall de les Perdolaries foren plàcides, havia gaudit d’una magnífica sortida del sol mentre caminava, i una vivificant fresqueta de matinada li acaronava les galtes. En arribar a la falda del Puig del Berro va decidir asseures uns minuts i fer un mós, un plàtan, un crostó de pa i un parell de traguets d’aigua li serien suficients.

Quan es disposava a reempendre el camí i enfilar els primers pendents del Puig, un dubte que havia tingut des de ben petit se li va aclarir de sobte, Burramorta, Vall de les Perdolàries, Puig del Berro…d’on havien sortit aquells noms tan malsonants per batejar racons de tan excelsa bellesa?, l’explicació era tan poc romàntica com real, i la tenia davant dels seus ulls: un berro enorme grunyia de forma agressiva i es movia nerviosament a escassos dos metres d’ell mentre un grup d’unes vint perdolàries amb prou feines vestides, reien de forma histèrica mentre alçaven tetrabricks de vi amb una ma i voleiaven mànecs d’aixada amb l’altre. Abans de recuperar-se del xoc que li va provocar aquella visió esperpèntica, les perdolàries se li van abraonar i li van clavar una pallissa descomunal mentre el berro li mossegava les mans, de fons i rere els seus crits de dolor podia sentir les perdolàries: “Aquesta és la nostra Vall i el Puig és del Berro, i tu no hi ets benvingut”. Quan es van cansar d’estomacar-lo, en Jaume era mig mort, una de les dones se li va acostar al rostre i desprenent un alè fètid li va dir:
“La burra es morta fa anys i només demana descansar en pau a la seva muntanya”, acte seguit li va clavar un certer cop de mànec al crani a mode de remat final i el va matar.

L’únic que el berro va deixar van ser el iglú i el sac de dormir, tot el demés ho va trobar digerible.

Galdric Sala